Textos

POESIA

Fer-se gran

                        La mare és petita / i pots dur-la en braços
Tadeus Różewicz

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Retorns

La mare cau.
Recules fins al ventre.
Desneixes sola.

Forats

M’he cercat el tel de l’ànima
i l’he trobat cosit de forats.
Cada forat,
una absència.
Mare,
podràs venir a buscar-me avui?

Riure

La mare riu.
Llisco follia endins
contra el verd-llum de les pupil·les.
Ploro.

Així

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?

I Déu en algun lloc, Cafè Central/Eumo, 2014

 

NON SI MALE NUNC

És el moment d’empenyorar tendreses
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.

Non si male nunc, Viena Edicions, 2008.. V Premi Sant Celoni de Poesia 2007

NARRATIVA

Et truco cada vespre. Em tornes a preguntar per l’àvia, «¿La viste hoy?», i et dic que sí, que està molt bé, i que t’envia records. De vegades m’invento que ja ho saps, que l’àvia va morir fa dos anys i que vam enterrar les cendres als peus del roser; que ho saps i m’ho preguntes només perquè et digui que l’he vista i que està bé i que pensa en tu. I per dir-me «Ah, qué bueno», i que jo vegi com et descansa el dolor dels ulls. «Mañana vamos a ir a ver salir el sol en el cerro», em dius, i et dic que sí, que hi anirem tots sis, tu i el pare i els germans. He ficat l’última fitxa a la ranura i penso recordar cada segon d’aquest últim trajecte. T’imagino els ulls verds a l’altra banda del fil del telèfon, els ulls que encara coneixen els meus, i els faig presents ara i aquí, com un conjur. M’acomiado de tu com cada vespre, «Te quiero mucho», i tu agafes el fil i rius cada vegada, «poquito, nada». I em desfàs tots els nusos d’aquesta nit absurda, sense lluna.

“Achillea Millefolium”, a La solidaritat no degenera. El llibre de la Marató, Viena Edicions 2013

que la salvi

Escribir para descansar
(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)
Chantal Maillard

Escriure, per exemple, que és bonica la llum després de tanta pluja, i el blau trencat del cel a mitja tarda, i la lluna d’abril a l’empedrat del carrer. Que ja fa olor d’estiu darrere les persianes (l’agost era una tarda de migdiada i silenci, i ens escapàvem al riu per l’escaleta del pati, descalços; era senzill estimar-se, llavors, i plàcid). Escriure el primer amor, només perquè és tan bell recordar-la rient al pati de l’escola, i adorar-la de lluny, com un miratge; o redactar un inventari de coses que m’agraden (les joguines de fusta, l’olor dels llibres nous, les flors de tarongina), i fer una llarga llista dels llocs on vull besar-te. Escriure nits de pell, matins assolellats d’esmorzars a la plaça, la nostra taula al bar, o un altre estiu a l’illa, sense mapes.

I demà, a l’hospital, dibuixar una finestra qualsevol que la salvi, i seure vora el llit, Por qué no le escribe a su amiga en Chile?, i que torni a dir que no, que no en té ganes, i després que sí, Ya, pues, usted escribe, i que em dicti quatre mots, que ella mai no ha estat de xerrar gaire, Se ve lindo el paisaje desde acá, i Cuánto tiempo hará que no nos vemos. Agafar-li la mà per omplir de llum la seva por de caure. Deixar morir la tarda a poc a poc, en silenci. I descansar plegades.

Creixen malgrat tot les tulipes, Viena Edicions, 2013. XXXII Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2012

 

ARTICLES

Jo no vull el “Cuida’t, que si no et cuides tu, no ho farà ningú”. Vull un “Cuida’t; i si no pots, la societat serà prou solidària, sana, antiindividualista i compassiva per ser capaç de cuidar-te”. I que ningú no s’hagi de sentir mai desprotegit i sol.

“Si no et cuides tu”, a Beneïda sigui la serp, Godall Edicions, 2018

De vegades creiem que sabem per on passa la línia que separa el seny del deliri. La tracem amb regle i cartabó, ben recta, ben fina, que no s’hi pugui passejar ningú: a una banda, la normalitat; a l’altra, l’abisme. No ens reconeixem la por. De vegades, en canvi, traiem el cap per la porta que ens han obert i endevinem els grisos i hi caminem sense reserves. Ens acostem al que la persona és, no al que sembla, i hi trobem la vida, ben humana, obrint-se pas a cops de colze entre les males herbes –entre el pànic, el desconcert, la ràbia insondable, la tristesa rara, el riure sense com ni per què. La mirem als ulls i sabem dir-li que es mereix coses petites i boniques. Saltem al seu univers de sintaxi capgirada, d’emocions a flor de pell, de mirada impenetrable. I estimem el que és, i fins i tot de vegades (només de vegades) no plorem.

“Sense paradís”, a Beneïda sigui la serp, Godall Edicions, 2018